971 balears


Aquesta tarda en directe he intervingut al programa dirigit per Joan Montse 971 balears. Tenc per mi que avui vespre en tendreu altra ocasió per a veurer-m'hi. Serà a partir de les 0'30 hores del ja dia 10 de setembre de l'any que corre i no atura 2010.

Ben be ara farà dues setmanes l'atzar, com en tantes altres ocasions, feu que en una de les activitats que avui m'ocupen, afortunadament, i que em procuren remuneració econòmica una companya, a qui pel seu cel m'estalvio presentar molt a disgust meu , ja que l'aprecio sobre-manera, em consultes si coneixia cap empresari que en i desprès d'una crisi, vaig entendre, l'interessàs sortir en el programa que ara ens ocupa, a la qual qüestió vaig, espotaneament, respondre: Jo mateix. El resultat ha estat la intervenció que podeu, podreu, gaudir.

Entre altres qüestions, evidents en la intervenció i que us aniré detallant en altres posts, el curiós del cas es que la ocasió em serveix per a recuperar del calaix un article de la meva factura, tramés i publicat al diari de Balears allà cap a l'any 2002, no record exactament la data, titulat com resa el programa i que deia el següent:

... 971, balears

Nou, set, u.
Un d’aquests dies passats, de bon matí, en arribar al treball, saludant en Miquel, un apreciat company de feina, vaig preguntar-li com es trobava; a la qual cosa respongué:
- Com el prefixa de Balears: No ho se tu (No-u se-t u).
Com si es tractes d’una qüestió numèrica atzarosa, de bell nou des d’enllà la mar, podríem dir que, ens havien estigmatitzat per a repetir una i una altra vegada un mantra d’incertesa. Aquesta és una possibilitat que es capfica en apreciar que tots els mals a la nostra comunitat son causats per raons externes. Pot ser sigui així. De ben segur la qüestió del prefixa telefònic a Balears fou a resultes d’una confabulació castellana, conseqüència directe de repensar les qüestions pendents, les voluntats no doblegades, desprès del Decret de Nova Planta. L’expoli fiscal i/o desequilibri de la balança fiscal, la manca de dotació pressupostària en les transferències cap a la nostra comunitat autònoma, les comunicacions, les infraestructures, la televisió autonòmica?, les matricules dels cotxes, ...
Aquesta incertesa, inseguretat, instal·lada en el subconscient col·lectiu, consider-ho, pot haver provocat una manca de confiança, de respecte, envers els altres, i cap a un mateix, conduint-nos a la pèrdua de seguretat, tranquil·litat, i estabilitat emocional que a l’hora ens fa anar, a tots plegats per la vida, rodolant, a colzades i no volent saber res.
Anant a pams:
D’acord amb aquest sentiment d’incertesa instal·lat a la societat en general - no es sols un mal nostrat - i a la nostra comunitat, en particular, a poc més de sis mesos de les eleccions municipals i autonòmiques a les Illes Balears. Quins poden ser els resultats electorals? – 971
La subtilesa en la qual tots i cada un dels partits polítics han anat confegint símbols i estratègies per aconseguir vots, amb més o menys encert i/o rigor, sumant també la gran quantitat d’accions alienants dutes a terme per infinitat de grups organitzats entorn a creences religioses, espirituals, benèfiques, a més del poder de la caixa tonta, el televisor, instal·lada ja a tots i cada un dels indrets a on reposen els humans, i especialment, a la nostra comunitat, la abundant i diversificada oferta d’entreteniment; son elements que a mesura que s’han anat situant han provocat una reacció immunològica dins la societat que ha provocat desconfiança, desinterès i manca de participació en assumptes d’interès general.
S’evidencia la necessitat de rompre amb aquest sentiment d’incertesa, de no voler saber res, recuperant compromís i confiança, transmeten en definitiva honestedat, seguretat i respecte vers els demés, en els  polítics, en els agents socials cap als altres i cap a un mateix, per a possibilitar repensar tot el conjunt de regles de joc i agilitzar, consolidar, el procés de vertebració social.
O no? 971
I com fer-ho? 971
Particularment crec que, si bé cal conèixer les regles generals i els comportaments, de manual, que han anat confegint aquest estat de la qüestió, s’ha de rompre amb l’establert posant’hi imaginació i les dosis de responsabilitat pertinents.
Ha arribat l’hora de, veritablement revolucionar conceptes, trencant motllos preestablerts, tornant la sobirania al poble, reclamant la sobirania pel poble, escoltant i, en definitiva, creant els instrument de participació que ho garanteixin. Tot plantejant propostes creïbles, compromeses, essent responsables i millorant a partir de cada un de nosaltres mateixos per tal de transmetre autenticitat, capacitat d’avanç, i oferint credibilitat.
Des de aquesta possibilitat, que em dona escriure una carta al director, d’arribar a la ciutadania, amb el consentiment del Sr. Director, vull plantejar-vos a tots plegats sortir d’aquest estat alfa d’incertesa i realitzant tres toquets discrets sobre el cap engegar les neurones per tal de prendre consciència del qu’ens envolta i participar.

Fins una altra Agustí Baró Bauló. SUS, BALEARS!

Saps quant pesa un floc de neu?

Saps quant pesa un floc de neu? -, va preguntar un colibrí a un colom.
- Res -, va ser la resposta.
- Si és així, he de contar-te una història -, va dir el colibrí.
"Recolçat a la branca d'un pi, a prop del seu tronc. Començava a nevar, no era neu d'una gran tempesta, era com un somni sense cap ferida ni violència. Com que no tenia res a fer vaig començar a comptar els flocs mentre queien sobre les branques del meu tronc. El nombre exacte va ser 1.141.952. Quan va caure el següent floc (sense pes, com dius) la branca es va trencar. "
Dit això, el colibrí va aixecar el vol.
El colom, una autoritat en la matèria des dels temps de Noè, es va parar a reflexionar i, passats uns minuts, es va dir:
- Potser és només necessària la col.laboració d'una persona més perquè la solidaritat s'obri camí en el món.
(Kurt Kauf - Jatun Sunqu)

La solidaritat, tothom sap el que és però no tots la practiquen. Acceptar com a nostre el problema aliè, desprendre'ns del que és nostre en favor de l'altre, és no només una virtut sinó l'única via de supervivència que li queda a l'home i al món com a col.lectivitat.
És hermós ser solidari per amor però a falta d'això, i encara que sembli una paradoxa, hauríem de ser-ho per egoisme.
Miguel Delibes a El Llibre de la Solidaritat

Darrers llampecs de sol d’aquest estiu de 2010

Aprofitant darrers llampecs de sol d'aquest estiu de 2010. Quelcom queda de la fesomia que trobaren Rusinyol, Anglada-Camarasa, i tants d'altres que saberen retratar-la, afortunadament, també l'oïda pot esbrinar una cançó diferenciada en la parla de protagonistes de la petjada humana a l'illa.
L'estiu s'acomiada i el temps vacacional, optim per a desfer-nos de l'estrès dels temps que corren, finalitza. No fa gaire proposava la possibilitat d'aprofitar per a reflexionar, descansar i renovar forces. Moltes han estat les activitats, trobades, efemèrides, ocupacions, tasques i esdeveniments que han ocupat l'esdevenir quotidià en aquest recer de la mediterrània. Ahir recordant Vicent Andrés Estellés us convidava a escoltar i entonar "Les Illes", avui mentre m'afanyo en ordenar tot allò que em queda per fer, més del que voldria, us encoratjaria a prendre nota d'una fita singular, a la qual en aquesta ocasió no podré assistir, que tindrà lloc el proper dissabte, 11 de setembre, a Son Servera, la Onzena Trobada de Músics per la Llengua, no podré assistir-hi per haver escollit anar al costat de l’amic Miquel López Crespi a les Converses Literàries a Formentor que tenen lloc els dies 10, 11 i 12 d’aquest setembre venturós.
Per anar fent bon gust de boca m’he permès adjuntar i difondre el vídeo documental “L´arbre i un Poema. El Pi de Formentor” produït per “La Periferica” per a la Xarxa Forestal de La Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears. Que us vengui de gust.

Tot recordant Vicent Andrés Estellés. Les Illes


Molts son els enllaços que ens recorden avui 4 de setembre l’efemèride del naixement de Vicent Andrés Estellés. Tal volta se us faci més present el record tornant a escoltar la versió musicada per Maria del Mar Bonet del poema Les Illes, per a mi una de les cançons amb més cor del nostrat cançoner.


 

Les Illes

Teuladins de la plaça de Santa Eulari
adéu, adéu, adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.
Adèu.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s'ha casat?

Totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.

Illes de cap al tard...
com us enyor llimes i taronges
volaven les parres.

Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.

Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.