Les meves converses a Formentor

Quina mena de bruixot estàs fet que l'atzar et mena de forma i manera tan curiosa?
Així em saludava l'amic Biel Matamalas mentre acabàrem de fini-quitar el desdejuni, al qual ell s'afegí amb un simple cafetó de bon matí. Entorn a la taula: jo mateix, cruspint-me un parell de mini croissants, deliciosos, per cert, com no podia ser d'altra manera a les instal·lacions d'acollida, l'Hotel Barceló Formentor, l'apreciat Miquel López Crespi amb qui, i gràcies a qui, he pogut assaborir el miratge de la fita compartida, i Rosa Maria Colom a qui per primera vegada tenia el plaer de conèixer. I mentrestant, converses.
En Biel feia referència al darrer post publicat al meu weblog, de títol, 971 balears, i el munte de causalitats entorn a les també converses nostres a Formentor.
En el transcurs de les Jornades, personalment, mentre m'anava fent a la idea del que representaren, representen, volen representar i representaran; m'imaginava el que el seu dia foren i pregnaren en la memòria col·lectiva. Així doncs el meu imaginari se’n feia la representació, de veritat us ho dic, escric. La imaginació viatjava en el temps i se’n figurava el que realment, possiblement, imaginàriament, visqueren els personatges assistents en la representació del temps, tot provant de superar estereotips de tot quant pugui, pogués, o no ser adient dir, fer i o compartir.
Quan arribàrem a l’Hotel Barceló Formentor, recollides les acreditacions, el primer de tot fou instal·lar-nos a l’habitació, en haver-ho fet es tractava d’anar-nos familiaritzant amb el mapa d’esdeveniments. El primer de tots l’Obertura a càrrec de Bàrbara Galmés, qui enceta amb una excel·lent introducció i el considerat Basilio Baltasar, amb qui coincidírem abans de l’acte d’obertura, sortint de les respectives cambres, tot complaent-nos de retrobar-nos i el qual ens il·luminà amb una obertura magistral que si bé en castellà gaudírem d’escoltar per la riquesa de matisos de la llengua emprada i l’excel·lència del contingut.
Curiosament coincidíem en reflexions i pensaments que compartirem en les nostres. altres, converses a Formentor. Amb Basilio, a rampellades, en Biel Matamales i en Miquel López contemporitzàvem les possibilitats del qui, que, com i perquè ments encuriosides en un entorn tan particular aconseguiren mitificar, per a la posteritat, contertuliar sobre el fet d’escriure.
Enguany l’edició conversà al voltant de “Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blogs”. En particular, a priori, m’interessà especialment què se’n diria sobre els blogs i efectivament us puc ben dir, sincerament, que resultà francament instructiu saber dels blogs dels tertulians (Agustín Fernández Mallo, Biel Mesquida, Patricio Pron, Llucia Ramis, i Juan Cruz), els quals s’estengueren sobre els seus propis blogs entrant més endavant en una trista bombolla de negativisme entorn a l’insult que resa sota, per a mi, la falsa i ingènua presumpció d’impunitat de l’intrús anònim. La qual cosa a més de confegir-me l’impuls a intervenir en la conversa possibilità estendre'ns en les altres converses a Formentor.
Amb poques paraules vaig trobar d’intervenir per tal d’explicitar un fenomen, el de l’accessibilitat a la xarxa, Internet, la gratuïtat, la senzilleza dels blogs com a plaguetes en les quals hom fa el que sap mentre la humanitat creix, afanyant-se en un procés de maduresa personal i col·lectiva, refermant identitat, i en la qual, probablement, a hores d’ara, ens trobam, i resulta aconsellable dur, portam, bolquers, per no pixar fora de test, mentre també provava de fer entenidor que l’anonimat no existeix a la xarxa.
Tota una experiència de coneixement en les converses on les vanitats fruïren excel·lents denotant la meravella d’aprendre a compartir. Pot ser moltes, massa intenses, i sucoses, totes les propostes del programa. Especialment l’Homenatge a Delibes amb records de la memòria de Salvador Bastida, recollint anècdotes de la seva amistat amb la família Delibes, i el retrat d’humilitat que realitzà Germán Delibes, fill del recordat i apreciat narrador de qui jo mateix recollia, per il·l·lustrar, el seu particular concepte de solidaritat, en un minipost d’aquells que  m’afanyo en publicar.
Reveladores foren les aportacions de Agustín Fernández Mallo, Eduardo Jordá, José Carlos Llop, Llucia Ramis, i Chris Stewart els quals moderats per Emili Manzano s’engrescaren amb el títol genèric de “Cant a mi mateix” a parlar-nos d’ells mateixos rere l’impuls de l’escriptura a través dels diversos usos i conceptes sobre diaris, memòries i biografies. Sobtant-me particularment la frescor i naturalitat de Chris Stewart a qui no vaig poder resistir donar la mà així que se’m presentà l’oportunitat, resultant una agradable coneixença, afegint-se ell i la seva companya Annie a les també altres converses a Formentor aquelles que també narra l’amic Miquel López en la seva bitàcola a la xarxa.
Des de el meu particular punt de vista la literatura en totes les seves afeccions té la virtut de mostrar, facilitar al lector l’experiència dels altres, allò que en diuen posar-se en el lloc d’altri, cosa per altre costat summament instructiva, formativa i educativa. Si bé és cert que en funció de l’impuls que du a escriure a qui escriu es fa més o menys evident que el narrador és present a l’escena del que es descriu, doncs fàcilment podem entendre que és qui escriu qui explica a través de les seves pròpies vivències, experiència, el fet que narra. Ara bé considero que la màscara és un element que serveix a l’individu per a projectar altres experiències en un exercici narratiu d’allò que acordem plegats representa la careta.
Emocionant la intervenció de Miquel López Crespí a la taula sobre l’ofici de viure, al costat de Bartomeu Fiol, Josep Marí, Pere Joan Martorell, i Josep Lluís Aguiló, al cap i a la fi, som amics, ho vaig viure ben a prop seguint la seva perspicàcia, coneixement, i bonhomia en improvisar discurs ple d’experiència, d’ofici, de vida per i amb  l’escriptura. Gràcies Miquel per la teva amistat.
Com es recollida la vida dels altres, contà, amb les particulars visions de; Rogelio Blanco, Miquel Dalmau, Josep Maria Quintana i Anna Caballé . Així com les particularitats de la memòria i el laberint abstret que el mena es pormemoritzar a través de l’experiencia d’Héctor Abad, Juan Cruz, Sergio Ramírez, Juan Gabriel Vásquez i Patricio Pron. Meravelloses les intervencions, “Descobrint el jo”, de Carme Riera, Esther Tusquets, i Vicente Verdú amb la presentació a càrrec de María Payeras. Explèndida la recordança al “Jo que fórem” que de la mà de Basilio Baltasar feren Rafael Argullol, Hans Magnus Enzensberger, i Luis Goytisolo. Acuradisim l’homenatge a José Saramago, a càrrec de Perfecto Cuadrado i Pilar del Río, presidenta de la Fundació José Saramago.
Mai m’hagués passat pel cap la possibilitat d'assistir a cap  jornada literària i menys a les de Formentor. L’atzar i els seus capricis ho han fet possible i me n’alegro. Agraït d’haver-hi estat present conduit de la mà de Miquel López Crespí, al costat també de coneguts i amics protagonistes de les altres, també, converses a Formentor, mentre preníem café, conversant, comentant o simplement creuant comentaris frívols plens d’intensitat així com ullades de complicitat o recordança, tot gaudint al costat uns dels altres amb Carme Riera, Pere Morey, Miquel López, Rosa Maria Colom, Llucia Ramis, Emili Manzano, Chris Stewart, Annie Exton, Pere Joan Martorell, Basilio Baltasar, Biel Matamalas, Josep Joan Vidal, Miquel Ferrer, Juan Cruz, Laia Pubill, Lluís Llitjós, Javier Macias, José Carlos Llop, Agustín Fernández Mallo, Eduardo Jordá, Andreu Manresa, Perfecto Quadrado, Biel Mesquida, Cathy Sweeney, Perla Riera, Cati Cladera, Montse Diez, Pere xxx, Antonia xxx, ... i tants altres, confegint un especial racó en el meu particular jardí de la memòria.

Cap comentari: